Dvorak, mestre de J. Suk, un dels escriptors més versàtils del seu temps, amb una música que és reflex de l’amor i l’herència de la seva terra natal, tria dos valsos d’una sèrie de vuit que va escriure per a piano i els arranja per a orquestra de corda el 1879.
La relació del mestre amb el seu alumne, traspassa els límits de l’admiració en la feina i esdevé familiar, quan Suk es casa amb la seva filla Otilie a la qual escriu aquests quatre moviments que conformen la Serenata. La relació entre Dvorak i Suk era feliç i és aquest qui empeny a l’alumne a escriure quelcom animat l’estiu de 1892: una peça amb substància però suau i alegre, amb una escriptura que brilla amb càlida seguretat i un encant despreocupat. El moviment lent és el cor emocional de l’obra, reflexiu, pensatiu, semblant als laments eslaus de Dvorak, amb la força per a agitar apassionadament a través d’una tendresa que trenca el cor. Aquestes melodies situades en la línia fina entre el riure i les llàgrimes va captivar J. Brahms, qui es va fer càrrec de la seva edició, convertint Suk en un músic conegut a tota Europa.
El Concert per a violí i cordes en re m Fèlix Mendelssohn el va escriure quan tenia tretze anys, en la mateixa època que també va escriure dues simfonies per a cordes. Una obra d’esperit jove amb melodies dolces i relaxants, plena d’inventiva, que exhibeix una notable llibertat i elasticitat en la forma. Un so una mica anacrònic que, curiosament, afegeix encant en aquesta obra de sinceritat ingènua i commovedora, amb l’energia del final emocionant a l’estil gypsi.
